Hi passo cada dia per davant, quan vaig a buscar el Nil a l'escola
bressol. Està a la meva mateixa illa de cases. És l'edifici sindical de
Telefonica. Quan passo per davant, afluixo una mica el pas. Com si
calgués recórrer aquells vint metres de façana amb cura, amb
consciència, procurant ser-hi del tot. No sóc especialment
mística (o no ho sóc gens), però sí que crec en ser als llocs amb
l'esperit que toca ser-hi. Amb la consciència, amb cos i ànima, si
voleu.
Hi ha un comptador. Primer 3, 4, 7... 12, 13... i avui el número serà 19. Avui farà 19 dies que cinc treballadors de Telefonica van començar una vaga de fam per demanar la readmissió del seu company Marcos, que va ser acomiadat, en virtut del que permet la reforma laboral, per baixa mèdica. Per no ser rendible per a l'empresa.
19 dies. No em puc imaginar el que és un dia sense menjar. No em puc imaginar el que són tres dies sense menjar. Aquestes cinc persones estan posant en risc la seva salut, estan donant el seu cos, per una causa justa. Perquè han arribat al final de la reclamació, de la mobilització, de les accions legals contra l'empresa, perquè han arribat al final de la lògica. I quan la injustícia és tan gran, quan han topat amb el cap del carrer, perquè el que s'està confrontant és si donem més valor a les persones o als diners, s'han posat en vaga de fam. Una acció tan valenta em desperta sensacions molt fondes que no sé explicar gaire. Pot ser que tingui a veure amb la condició tan primària que té el simple acte de menjar, i el no-menjar és tan simple, tan radical i essencial, que m'arriba directament a l'ànima.
A vegades penso en entrar. Parlar-los. Dir-los que endavant. Que molts ànims. Que tenen raó. Que són molt valents. Que gràcies per fer seva una lluita que és per tothom. I quan penso això se'm fa un nus a la gola. Sé que no podria dir-los res. Una abraçada, en tot cas, potser. Mai ho faig, simplement passo per allà, penso en ells, empasso saliva, i tiro endavant, una mica trasbalsada.
Quan torno cap a casa, ja a punt d'arribar, i ara acompanyada del meu fill, m'entristeix pensar que hi ha persones, que dirigeixen una empresa, i que prenen decisions, i a les que fa 19 dies que els rellisca tot això. Crec que no pot ser que siguin humans i que no sentin com se'ls remouen coses per dins quan senten que hi ha cinc persones en vaga de fam per reclamar una readmissió. Jo, que sóc una persona bastant normal, visc tot aquest trasbals només de pensar-hi. Reclamo que les persones amb poder haurien de sentir alguna cosa.
Perquè formen part de la societat, viuen entre nosaltres i porten els seus nens a les escoles i compren als supermercats. Perquè respiren el mateix aire i viuen al mateix país i voten a les mateixes eleccions. Potser és només que no viuen a la meva illa de cases.
Hi ha un comptador. Primer 3, 4, 7... 12, 13... i avui el número serà 19. Avui farà 19 dies que cinc treballadors de Telefonica van començar una vaga de fam per demanar la readmissió del seu company Marcos, que va ser acomiadat, en virtut del que permet la reforma laboral, per baixa mèdica. Per no ser rendible per a l'empresa.
19 dies. No em puc imaginar el que és un dia sense menjar. No em puc imaginar el que són tres dies sense menjar. Aquestes cinc persones estan posant en risc la seva salut, estan donant el seu cos, per una causa justa. Perquè han arribat al final de la reclamació, de la mobilització, de les accions legals contra l'empresa, perquè han arribat al final de la lògica. I quan la injustícia és tan gran, quan han topat amb el cap del carrer, perquè el que s'està confrontant és si donem més valor a les persones o als diners, s'han posat en vaga de fam. Una acció tan valenta em desperta sensacions molt fondes que no sé explicar gaire. Pot ser que tingui a veure amb la condició tan primària que té el simple acte de menjar, i el no-menjar és tan simple, tan radical i essencial, que m'arriba directament a l'ànima.
A vegades penso en entrar. Parlar-los. Dir-los que endavant. Que molts ànims. Que tenen raó. Que són molt valents. Que gràcies per fer seva una lluita que és per tothom. I quan penso això se'm fa un nus a la gola. Sé que no podria dir-los res. Una abraçada, en tot cas, potser. Mai ho faig, simplement passo per allà, penso en ells, empasso saliva, i tiro endavant, una mica trasbalsada.
Quan torno cap a casa, ja a punt d'arribar, i ara acompanyada del meu fill, m'entristeix pensar que hi ha persones, que dirigeixen una empresa, i que prenen decisions, i a les que fa 19 dies que els rellisca tot això. Crec que no pot ser que siguin humans i que no sentin com se'ls remouen coses per dins quan senten que hi ha cinc persones en vaga de fam per reclamar una readmissió. Jo, que sóc una persona bastant normal, visc tot aquest trasbals només de pensar-hi. Reclamo que les persones amb poder haurien de sentir alguna cosa.
Perquè formen part de la societat, viuen entre nosaltres i porten els seus nens a les escoles i compren als supermercats. Perquè respiren el mateix aire i viuen al mateix país i voten a les mateixes eleccions. Potser és només que no viuen a la meva illa de cases.
Aquesta dona ha verbalitzat magistralment molts dels meus sentiments vers vosaltres i el que esteu fent: gràcies! Gràcies per la vostra lluita, que trascendeix l'àmbit de la vostra empresa i de la vostra reivindicació. Esteu arriscant el més preciós que teniu, la vostra vida, per una causa. Per demanar justícia. Sou una inspiració, sou la prova de que si, tots lluitessim amb forces per canviar les coses, potser un altre món seria possible. Però cal lluitar. Amb les nostres armes i les nostres regles. No amb les de l'enemic. Gràcies de nou.
ResponEliminaHola vecina, solamente te pido que el próximo día que pases por delante de la huelga de hambre, te pares y nos saludes, tu carta no solo me ha gustado si no que me llena, porque me demuestra que nada de esto es en balde, que hay muchisima gente que lo haría y que la solidaridad entre las personas existe y brota en nuestros barrios, mucho más de lo que otros querrían, te escribo desde esta mesa junto a la cama, antes de ir a dormir con un terrible dolor de cabeza pero contento de mi lectura de este día, tu carta...te lo agradezco.
ResponEliminaUno de los huelguistas
Felicidades Eva, me muero de envidia y de vergüenza,
ResponEliminaHa descrito mejor que nadie y con una sensibilidad extrema lo que muchos pensamos, y yo, no he sabido hacerlo.
Has dado ánimos a los cuatro huelguistas como muchos los intentamos, pero yo, no he sabido hacerlo.
Un maestro me mostro que nadie es músico hasta que no es capaz de hacer llorar al público, y estoy seguro que con tus palabras lo hemos hecho muchos.
Hola als vaguistes i els companys que els heu fet suport. El meu nom és Eva i sóc la persona que va escriure aquest text. Estic molt sorpresa per la difusió que hi heu donat. La veritat és que ho vaig escriure perquè ho tenia a dins, i mai vaig pensar ni que us arribaria, ni molt menys que us animaria tant...! Fins i tot he vist que ho vau llegir sota la pluja el dia 27, estic molt emocionada que servís per comunicar tot això.
ResponEliminaNo he vist aquests comentaris fins avui. Al final no m'he animat a pujar a veure-us cap dia, però m'agradaria fer-ho. Suposo que ara us esteu refent i recuperant. Quan torneu pel barri, procuraré veure-us. Una abraçada, Eva.
Hola Eva, el teu text ens ha emocionat molt (tant als vaguistes com al grup de suport) perquè des de l'anonimat, des del barri, des de l'emoció, pensaves en nosaltres. Veure que podíem despertar aquesta solidaritat entre persones que passaven per allà, que sabien que estàvem allà dintre, lluitant contra la injustícia i que, sense coneixe'ns ens, donaven suport ha estat molt emocionant. Aquest mes ha estat molt intens en tots els sentits, les mostres de solidaritat ens han alimentat. A més, és un text preciós. Passa quan vulguis. Una forta abraçada,
ResponElimina