Una Marea Blava contra els acomiadaments

Anticapitalismo o barbarie: Una Marea Blava contra els acomiadaments: [En castellano]
Ahir la indignació dels treballadors i treballadores de Telefónica per la política laboral inhumana de l’empresa va torna...

Ahir la indignació dels treballadors i treballadores de Telefónica per la política laboral inhumana de l’empresa va tornar a sortir als carrers. La Marea Blava s’estén, i aquesta vegada, el crit contra els acomiadaments per baixes mediques justificades a Telefónica, es va sentir a diversos punts de l’estat amb concentracions a Bilbo, Girona, Madrid, Granada, entre d’altres.

A Barcelona l’acció va ser un nou Flashmob Sí, soy Rentable, el Flashmob 2.7. Unes 150 persones vam aturar el trànsit en formació silenciosa durant deu minuts, sota la mirada vigilant dels antiavalots, i vestides amb la que hem fet insígnia del nostre moviment, la samarreta blava. Aquesta vegada un nou símbol era protagonista, un símbol que ha nascut amb el desenvolupament de la lluita i que a partir d’ara mostrarem orgullosament: Un Stop Acomiadaments blau - està clar, senyors directius, volem apropiar-nos del color de Movistar per tornar-li la dignitat que les seves polítiques li estan robant. Volem que el blau no sigui el color d’un model empresarial nociu socialment, sinó que sigui un color per l’esperança, com ho és el verd de la PAH, el blanc de la Sanitat, o el groc de l’educació.

El Flashmob d’ahir estava convocat davant del Grup Godó per denunciar la censura mediàtica que imposa Telefónica-Movistar mitjançant el xantatge de la publicitat i que ha fet que una vaga de fam de 23 dies a una empresa clau de l’estat fos ignorada. Per això quan al final del flashmob va baixar una periodista de La Vanguardia a entrevistar-nos, una emoció quasi infantil va reforçar l’alegria habitual amb la que tanquem les accions. Aquesta emoció ens va portar, un cop conquerida La Vanguardia, a dirigir-nos a Catalunya Ràdio, on vam aconseguir la nostra segona victòria: una segona entrevista.

No sé què pensarien els activistes pel moviment obrer al S. XIX de que els seus successors de lluita, celebrem el ser entrevistats per un dels diaris més influents de la burgesia catalana. També seria molt interessant saber què esdeveniments considerava el moviment obrer del S.XIX com victòria parcial emocionant: “diguem què consideres una victòria parcial emocionant en la lluita social i et diré a quin capitalisme vius”.

Al nostre capitalisme de la societat de la informació, sinó surts als mitjans de masses no existeixes. Al capitalisme global en crisi, un acomiadament no és notícia. La notícia és la taxa, però no ens permeten que la notícia sigui el drama personal de cada nova persona que és expulsada del mercat laboral. Les persones accepten els acomiadaments com un mal necessari que els toca passar pel bé d’un sistema econòmic en vies de recuperació, d’acord amb el discurs dominant. Aquest discurs es reflexa en aquesta conversa per twitter, on un periodista de la premsa econòmica es queixava que haguéssim aconseguit fer notícia d’un “vulgar improcedent”.

Mentre avançàvem cap a Catalunya Ràdio, una companya de lluites que no treballa a Telefónica però que havia vingut a donar-nos suport, m’explicava que acabava de ser acomiadada. L’advocat m’ha dit – em deia somrient i fent broma – que ara els de Telefónica m’haureu d’ajudar a mi. Però això no hauria de ser cap broma. El capitalisme ha aconseguit durant tots aquests anys fragmentar el mercat de treball de forma que els treballadors i treballadores no puguem organitzar-nos per defensar el nostre dret a treballar. Ha desarticulat el suport mutu.

La companya ha estat acomiadada d’una empresa on ella era la única treballadora. No té la sort d’haver anat a parar a una empresa com Telefónica, on la plantilla gaudeix de condicions laboral dignes gràcies a la lluita de generacions anteriors; amb una plantilla de 20.000 treballadors, on si acomiaden a una treballadora hi ha centenars de companys que potencialment poden lluitar per la seva readmissió. Els directius de Telefónica, educats en l’economia neoliberal, són conscients d’aquesta força del número i la unitat; per això, entre d’altres estratègies de fragmentació, ha invertit molts esforços i diners en aconseguir reduir la plantilla de més de 70.000 a 20.000. Disminuir i fragmentar la plantilla és un objectiu clau per poder desarticular el moviment obrer dintre l’empresa; per poder impedir que fem accions com la d’ahir a Barcelona, coordinada amb d’altres ciutats de l’estat.

Nosaltres encara som encara suficients per reunir les forces i el talent necessari per pressionar i pressionar fins que l’acomiadament del Marcos (i la Mari Cruz) es converteixin en notícia, i de notícia tant de bo a readmissió. Però com a treballadors i treballadores no podem tancar els ulls al que passa fora de la nostra empresa. Tenim dues responsabilitats: lluitar contra les polítiques neoliberals a Telefónica i donar tot el nostre suport a les treballadores i treballadors que estan a la part del mercat laboral més castigada. Cal treballar cooperativament perquè el nostre nou símbol, Stop Acomiadaments, no sigui només una consigna sinó una realitat social.

Una