Les victòries i les lliçons de la vaga de fam dels treballadors de Telefònica, reflexions anònimes

-Trencar el cercle mediàtic, el cas del Marcos és conegut arreu i ha traspassat l’àmbit dels moviments socials per arribar al conjunt de la societat. Abans de la vaga de fam, el cas del Marcos, era un entre d’altres mil conflictes laborals. Mostra d’això es la quantitat de polítics, fins hi tot en campanya electoral, que han acudit a visitar els vaguistes, els líders dels sindicats majoritaris s’han vist obligats a anar a donar suport a la vaga de fam, malgrat que aquesta no era aprovada per les seves seccions a l’empresa.

-Aconseguir la unió entre moviments socials i lluites laborals. La vaga de fam ha aconseguit recuperar un vincle que s’havia trencat des de feia massa temps, entre centres de treball i carrer. Ha reforçat la nova onada de lluites, i ha obert la porta a un incipient “15M” dins del mon laboral, replantejant les velles formes d’acció sindical i provant-ne de noves.

-Els sindicats majoritaris no son imprescindibles. La dependència dels sindicats majoritaris alhora d’afrontar conflictes ha quedat superada, i s’ha aconseguit desbordar les formes clàssiques de l’acció política-sindical al lloc de treball, vinculant carrer i sindicalisme com a forma de lluita.

-L’acumulació de forces que ha suposat aquestes tres setmanes serà un capital que es posarà en valor en futures mobilitzacions, siguin de Telefònica o no. L’identificació amb la lluita de la plantilla de Telefònica per part de col·lectius com la PAH, els Iaioflautes, les assemblees del 15M i múltiples nuclis locals fa que ara mateix la lluita dels treballadors de Telefònica sigui referencial en aquest cicle d’acció política i pugui ser agafada com exemple per d’altres conflictes.

-Atacar a les multinacionals on més els hi fa mal (la imatge). La vaga de fam ens ha ensenyat que desmuntar la imatge de Telefònica és el que més fruits pot donar, cal una interpel·lació directe amb l’empresa des de múltiples llocs, els centres de treball, el carrer, les botigues, les trucades, les xarxes socials,…

-La mobilització de nou d’una plantilla. La imatge que s’ha començat a transmetre és que la plantilla de Telefònica ha començat a engegar, les concentracions als centres, les Flash Mob's, la plataforma “Si, soy rentable”, ajuden a visualitzar que la lluita que s’esta tirant endavant no és la de 5 persones, sinó que els cercles immediats hi estan implicats (familias, companys de treball)

-La força i la potencia de les xarxes socials en les lluites. Amb la vaga de fam s’ha aconseguit visualitzar la potencia de les xarxes socials en els conflictes laborals. Sobretot les dues primeres setmanes, on si que va fer efecte el bloqueig mediàtic, la xarxa (Twitter i Facebook) va aconseguir fer arribar la lluita a moltes persones que la van projectar cap als mass media (El periodico, BTV, TV3, La Vanguardia, 20minutos, Ara, El Pais, Catalunya Radio, Vilaweb…)

-Aconseguir que la vaga general i la campanya electoral hagin servit per potenciar la lluita i no per amagar-la. Un dels riscos més importants que existien és que dos moments de molta agitació social com són la Vaga General del 14N i les eleccions del 25N acabessin tapant la lluita concreta de la vaga de fam. En comptes d’això, no sabem si de forma intuïtiva o per bona estratègia s’ha sabut aprofitar aquests dos moments per situar la vaga de fam a primer pla, personatges polítics que aquests dies estaven amb una agenda molt plena han vingut o s’han vist obligats a venir a la central de Marques de Campo Sagrado (Herrera, David Fernandez, Tarda, Gallego, Alvarez, Cayo Lara, Forcades, Colau, Sabino Cuadra, Cañamero,…)

El moment de la Vaga General va servir per generar un punt de trobada, no només de mobilització social sinó també de discurs, amb les persones més representatives a nivell de l’esquerra actual (Etxezarreta, Oliveres,…) que no se senten vinculades amb els sindicats majoritaris.

-Posar el tema de les baixes mèdiques a l’agenda política. La vaga de fam ha servit per identificar un enemic clau dins del genèric de la reforma laboral, els acomiadaments per baixes mèdiques, aquest fet facilita visualitzar la reivindicació i la fa comprensible per gran part de la societat.

-La vinculació amb d’altres lluites. El compromís que han mostrat els vaguistes durant aquests dies és una jugada solidaria d’anada i tornada. La foto diària, solidaritzant-se contra les bales de goma, els docents en lluita, Cafè amb Llet, la PAH, son llaços que serviran per una futura lluita.

Una ultima reflexió, fins al moment ningú no havia empleat un mètode de lluita com el que vosaltres heu realitzat, per això era molt difícil controlar els temps, la dificultat de trencar el silenci mediàtic, els possibles relleus, l’impacte d’una mesura tant dràstica al si dels moviments, valorar si és una victòria o no… Tot aquesta experiència ara si que la teniu i possiblement és una de les victòries més importants alhora de plantejar una futura estratègia de cara al conflicte que vindrà.

Això és només un punt i seguit.